| |
Es coneix com Al-Ándalus (árab الأندلس)al territori de la Península Ibèrica baix poder musulmà durant l'Edat Mitjana, entre els anys 711 i 1492.
La cultura andalusí va aconseguir un alt nivell, fins al punt que Al-Ándalus es va convertir en referència per a la resta del món islàmic. L'àrab es va imposar com a idioma culte, encara que gran part de la població emprava llengües romanços o hebreu; els seus instruments musicals: cítara, dulcémele, llaüt, pandero, rabell o tabal van substituir en la Península per la seua poca varietat i primitivisme, els existents; sent fonamentals per a l'evolució de la música en l'Occident europeu.
Amb l'arribada dels Regnes de Taifes, la música va gaudir d'un vertader període d'esplendor. Les escoles de música acollien dones, tant a musulmanes com cristianes i jueves que, després d'una dura etapa de formació en filosofia, geometria, astrologia, geografia i música entre d'altres disciplines, passarien a formar part d'orquestres, amenitzant les tertúlies palatines i cortesanes. Regnes com el d'Al-Mutamid (Sevilla) eren coneguts per comptar amb reconeguts poetes i poetesses andalucís i importants orquestres de músics i cantores del mateix origen.
És així com es planteja el repertori de "una revetla en Al-Andalus", amb el desig de reflectir i recuperar el moment en què els representants d'estes diferents cultures i tradicions s'unixen per a festejar i entretindre a través dels motivus que van ocupar els seus poemes i cants: l'amor cortesà, les devotes alabances al Profeta de l'Islam, les descripcions dels jardins andalusís, de Sevilla i Granada o del Guadalquivir, o la nostàlgia dels àrabs per Al-Ándalus després de l'expulsió, paral·lela als profunds anhels dels jueus sefaradís.
Música i cant com a expressió delmés gran i noble comés de cristians, musulmans i jueus en l'esplendor d'Al-Andalús.
|
|
